Ens és agraït identificar-nos amb l’èxit i desidentificar-nos del fracàs. Contornem la negativitat, evitem tot allò que senyala la castració inherent a tenir un cos perible i a no poder fer ús de la paraula. Ens costa assumir, més enllà del discurs teòric – sovint refusat per “abstracte” –, que és la paraula qui diu i forma el nostre cos, qui el fa gaudir. El cos està significat per un altre, està atravessat pel significant de tal manera que ni el gaudi del cos és possible sense un altre ni el subjecte és possible fora d’un enunciat. El llenguatge ja és alteritat, i sense llenguatge no hi ha cos perquè el cos és la forma que té un tipus particular de significant d’ocupar l’espai. Aquesta forma està sempre delimitada per un altre i amb altres, i alhora n’està atravessada, permeada.

El subjecte agafa cos en un cos enunciat per l’altre. Algú és enunciat des del moment en què algú altre vol “tenir un fill”, o que ens posen un nom tot assegurant-nos que és un nom “propi”, o que, encara infants, sense parla, trobem en la imatge especular un primer esborrany de la impropietat del nostre cos, que aleshores ja percebem davant no pas dins nostre, alienat, estrany gairebé com els somnis solen ser estranys. És pel significant que el subjecte esdevé considerable, susceptible de ser tingut en compte per l’altre. Pot ser-ho d’una forma més alienada, mitjançant els noms de l’Altre, com és ara el Nom del Pare i les identificacions que venen dels altres, o més separada, quan el Jo se sotmet d’alguna manera a les incidències del subjecte de l’inconscient o a l’escrutini d’un anàlisi o alguna altra pràctica que permeti posar en joc l’estructura subjectiva des d’un discurs el menys condicionat possible.

Els processos de subjectivació no poden ser traduïts literalment a un procés d’identificació nacional però aquests últims són formulats en termes que recorden els processos d’individuació. Efectivament, les narratives nacionals tendeixen a eludir el caràcter de construcció discursiva que inevitablement han de tenir: elles fabriquen una memòria col·lectiva que es diu història i inventen un present consensual que es diu hegemonia. Entre el relat satisfactori i tranquilitzant dels assoliments i les injustícies del passat i l’ordissatge d’un horitzó controlat d’expectatives, la independència de qualsevol nació queda entre parèntesis perquè és incapaç d’arrelar-se en la multiplicitat fragmentària dels records i en la no-coincidència dels desitjos. Si el procés d’independència d’una nació no es basteix des d’unes estructures que garanteixin o almenys afavoreixin l’autonomia dels subjectes que participen d’aquesta nacionalitat, el conflicte d’interpretacions queda sotmès a la falsedat del consens i no hi ha independència possible.

Aquest és el tipus de repressió que permet copsar de quina manera els processos d’individuació típics del Jo prenen el lloc dels processos de subjectivació, que tenen en compte el fracàs, la falta, i tota aquella dimensió de la castració i d’allò reprimit de què el Jo no vol saber absolutament res. La dialèctica d’amo-esclau és producte del procés d’individuació perquè el subjecte queda col·lapsat per la funció productiva que ha de suportar. Amo i esclau estan positivitzats l’un en funció de l’altre, defensivament, i per això es troben recíprocament negats. L’amo sosté en l’altre la identificació del gaudi amb l’angoixa, denegant-li la subjectivitat en el sentit en què està tancant l’altre significant amb un límit que fabrica de forma defensiva. Paradoxa molt significativa: l’amo és la mà d’obra del gaudi de l’esclau. Pel seu costat, el cos de l’esclau posa límit al gaudi de l’amo, ja sigui perquè és, recíprocament, la mà d’obra del gaudi de l’altre, ja sigui perquè és qui pot fer servir la paraula de satisfacció (del llatí “satis!”: prou!), ja sigui perquè la mortalitat del seu cos li recorda de forma intermitent i fantasmàtica a l’amo que ell també ha de morir.

Si el procés d’independència no està informat pels processos de subjectivació i no té en compte les assimetries estructurals i la diferència sexual com a argument de producció de riquesa, no trigarem en ser testimonis d’una reproducció fiel de les estructures de dominació i liquidació de l’altre que ja coneixem. La via que no té present la castració és aparentment més fàcil i joiosa, duu els colors de la rialla i la pau incerta de l’autisme, però condueix inevitablement al desastre de l’exclusió social massiva: darrere de cada manifestació, de cada procés electoral, de cada diada festiva, el rostre magnànim i somrient dels amos en la fotografia que oculta, molt escrupulosament, la mà que retalla, amenaça i fueteja els servents.