El vincle entre la independència econòmica i la insubmissió o desobediència fiscal no és específic de Catalunya, però actualment, en aquest país, no només apareixen unes veus molt distingibles en uns subjectes especialment desperts, qualificats i determinats sinó que aquestes veus troben ressó i prosperen discursivament en molts oients. Aquests oients són cada vegada menys passius perquè no s’hi veuen representats a la manera d’electors que demanen polítics sinó que s’hi veuen parcialment significats a la manera de subjectes capaços d’identificar unes demandes comunes. Aquest és un canvi de paradigma: de l’espera messiànica a l’acte “en herba”.

Amb aquest canvi, els subjectes tenen més possibilitats de prendre la paraula, i aquesta presa de paraula és una presa de poder. Si parlo, puc. Per això el sistema polític i econòmic capitalista depèn de la continuïtat pragmàtica. Malgrat les variants formals que s’introdueixen i que tenen un efecte apaivagant sobre les ansietats que generen, com són l’alternància democràtica per a ocultar la dictadura bipartidista, o la figura del referèndum com a simulacre de decisió popular, el poder es perpetua en un sistema essencialment monolític, establert sobre la passarel·la públic-privat, la promesa electoral, l’excusa del deute heretat – i, últimament, de la crisi.

La passarel·la públic-privat és una llotja imaginària on els polítics s’ofereixen a subhasta al més-dient, que sol ser una gran corporació privada. Els impostors treballen per als postors des del moment en què reben el vistiplau de la farsa democràtica que són els processos electorals. Així doncs, cada cicle de governació és com un període de beques pagades amb l’erari públic que trobarà un final feliç en la contratació dels polítics “jubilats” per les empreses a qui hauran fet tants favors com n’hagin estat capaços. Sobre aquesta qüestió, vegi’s per exemple l’article de Francesc Trillas “Por qué debe preocuparnos la presencia de expolíticos en las grandes empresas privadas?”

La promesa electoral i l’excusa del deute heretat estan directament lligades, i no pas per aquest ordre: la promesa electoral es fa en funció de la impossibilitat de ser complerta, la qual cosa permet capitalitzar els imaginaris utòpics com a horitzons de realització i, en un segon moment, frustrar aquests mateixos horitzonts amb l’excusa d’un Real que suposadament es desconeixia. Tanmateix, aquest Real no és el deute públic heretat d’un govern anterior, ni tampoc el deute extern agreujat per les condicions de rescat imposades per la crisi. El Real és la mentida com a sistema de producció de veritats parcials amb les quals es frustra el desig de l’altre i se’l sotmet. Malmetre les condicions vitals de la població és, pròpiament parlant, un genocidi.

Dir que la crisi és una estafa encara és un eufemisme. L’Amo és el creador de deute, qui compra el govern, i el govern és el botxí. Qui pot crear deute és qui és l’amo del discurs, aquell a qui es dóna Crèdit, i només perquè hi ha una majoria de creients li dóna crèdit, ell pot seguir creant més submissió i més deute, i cobrar-ne interès. La paradoxa aparent és que, seguint la interpretació marxista de la dialèctica hegeliana, l’interès de l’Amo no seria la mort de l’esclau, atès que l’esclau és la mà d’obra que ell té, sinó l’explotació de l’esclau, com un malalt crònic, fins el límit imperiós de la mort. Tanmateix, l’esclau esdevé cada vegada més prescindible perquè hi ha altres esclaus que el substitueixen, i no tant perquè hi hagi una automatització dels processos. Una màquina no té angoixa, i l’angoixa de l’altre és el veritable lubricant de la voluntat de poder per part de l’Amo.

Molt significativament, el fracàs dels intents de cooperativisme a la Catalunya dels anys 30 del segle XX va tenir les causes externes que són ben conegudes però també unes causes internes, inherents al petit amo que neix entre els defensors de la cooperació i els que un dia van promoure la posada en comú dels bens. Vegi’s “Las cooperativas de trabajadores y campesinos en la Guerra Civil española”.

La memòria d’aquest fracàs i la consciència de les facilitats que ofereix la retòrica dels amos fan que sigui especialment pertinent considerar, davant de la possibilitat d’un nou model de país, qui en seria potencialment exclòs per motius inherents al sistema en la mesura d’allò que podem intuir. Si és cert que el nostre petit amo sap fer-se lloc i cercar les “oportunitats”, no és menys cert que el nostre propi esclau hauria de saber què passarà si no guanya la partida i queda fora de joc. Ho hauria de saber almenys a títol de l’angoixa que, sens dubte ni retard, se li presenta en l’hora més inoportuna.