Per a copsar el caire de fluïdesa del diner en un territori decrescut i que alhora es creix simbòlicament pel fet de la seva autonomia, ens hem de fixar en els fluxos dineraris principals i en allò que els motiva. Podem identificar-ne quatre. N’hi ha més, associats sobretot a construccions més elaborades del capitalisme tardà que estan relacionades no tant amb l’economia de la necessitat o l’Estat de Benestar sinó amb l’especulació. L’especulació, exercici fonamental del mercat, és la vessant metafísica del capitalisme. Per ella s’intel·lectualitza i moralitza l’acumulació del diner. No la considerarem un flux dinerari en sentit més estricte perquè no mou diners quantificables sinó imaginaris de benefici en què l’altre –necessitat, mà d’obra, llenguatge, fins i tot el diner – és negat i liquidat.

Els primers fluxos que apareixen són aquells en què el diner esdevé necessari per a substituir un bé d’intercanvi. Si no hi ha quelcom per què intercanviar un bé determinat, o almenys no pas en el moment de l’intercanvi, es crea el diner o s’empra un diner ja creat i disponible per a realitzar l’intercanvi. Aquests són els fluxos comercials, en els quals el diner apareix clarament com a significant perquè el significat depèn d’allò que substitueix i d’allò per què es bescanviarà o encara de la raó o finalitat per la qual s’acumularà.

La producció de bens i les operacions per les quals aquests són obtinguts, elaborats, transformats, combinats, distribuïts i comercialitzats requereix uns agents que es coneixen generalment com a mà d’obra que no se sol compensar amb els béns amb els quals opera o està relacionada, sinó també amb un substitut que és encara el diner. Aquests fluxos són anomenats retributius.

En un territori identificat com a Estat que disposa d’alguna forma de governació administrativa dels béns, és habitual trobar esquemes retributius molt més abstractes mitjançant els quals qui rep retribució dinerària aporta diners per a fons estatals que els orientaran cap a la despesa pública, que suposadament els subjectes no són capaços d’administrar. Aquests són els fluxos tributaris, que són la base de l’Estat de providència o de benestar i imposen l’estatut de contribuents a tothom que sigui retribuït. Legalment, no hi haurà, en l’Estat, retribució sense tributació. La llei lliga el sistema de producció a l’Estat i d’aquesta manera encadena el gaudi a la funció proveïdora i fins i tot protectora i paternalista de l’Estat.

Finalment, identifiquem els fluxos pressupostaris, que depenen dels tributaris però que es distingeixen d’aquests per la direcció o sentit que tenen, de l’Estat cap als ministeris i altres institucions en les quals es delega l’administració particular d’uns diners públics. En l’Estat autoritari, l’electorat pot votar els representants polítics però no pot votar els pressupostos generals de l’Estat, tot i que aquesta pogués ser, per les implicacions que té per a tot el sistema de producció i de benestar, una competència particular no delegable en els representants.

És el marc d’aquests quatre tipus de flux aquell en què s’ha de contextualitzar la legitimitat de les polítiques fiscals, l’estatut, localitat o fins i tot la pertinència d’una agència tributària, i les competències susceptibles de reconeixement en un govern nacional. L’articulació dels quatre fluxos suggereix que en una democràcia no es pot decidir unilateralment el valor comercial dels béns, ni imposar retribucions assimètriques segons el reconeixement o el prestigi d’unes activitats relativament a d’altres; i un govern que no sotmet els pressupostos de l’Estat a la votació general informada tampoc no té legitimitat per a condemnar l’objecció fiscal parcial o total. La decisió de no participar en el sistema tributari només pot implicar, com a molt, no gaudir dels beneficis susceptibles de ser proporcionats per l’Estat, que els promet però, a dia d’avui, no els satisfà.

A més, si el govern no té legitimitat per a condemnar una objecció de consciència com és ara la desobediència fiscal, potser el poble no té legitimitat per a demanar que la independència vingui d’un govern il·legítim. Tampoc no té motiu per a obeir a les polítiques fiscals dictades per uns pressupostos que no responen a cap programa electoral, sinó que més aviat s’excusen darrere l’argument fàcil del deute heretat, o de la mala gestió de l’anterior govern. De fet, pot el poble català ser independent si no practica la desobediència fiscal? Serà el govern burgès qui ho farà? Seran els beneficiaris del capitalisme qui bastiran la independència dels qui en surten perdent?