Perquè Espanya hauria de ser considerada envers la diferència que està en joc a Catalunya, si Espanya també és un significant-hostatge per una minoria de control que desconsidera tant o més el poble espanyol, mentre fa servir Catalunya o els partits de l’oposició com a bucs emissaris? No és una lluita de nacions, contràriament als discursos oficials; és una lluita per la subjectivitat que es pot organitzar col·lectivament com a lluita de classes però que tampoc s’esgota en la col·lectivitat.

Perquè alguna institució estrangera o organisme financer o grup d’influència haurien de ser considerats envers la diferència que significa Catalunya, sobretot si aquesta diferència es manifesta amb la força d’una declaració col·lectiva que desborda la minoria de control? És més fàcil controlar una minoria de control que no pas una majoria conscient. En tot cas, la minoria de control ha de regular i fer perdre la consciència de classe de la majoria per tal d’evitar l’increment del malestar. El malestar no sempre duu al pensament crític, no sempre porta a l’acció conscient, però inevitablement és ja un qüestionament de l’altre en posició de poder.

Per això, com que és inevitable, la minoria de control prefereix adherir-se a una falsa identificació amb el poble contra una alteritat com és ara Espanya, tot evitant reconèixer que la posició des de la qual reclama la independència per al poble i en nom del poble és la mateixa que treu i seguirà traient profit de la submissió del poble. Ho faria, a més a més, amb tots els privilegis de no haver de passar pel filtre moral d’Espanya, de no haver de donar comptes a aquesta alteritat que funciona com a buc emissari, com a “banc polític” on dipositar deutes, culpes i responsabilitats. En un sol gest, aquest símil d’independència li permetria al govern del nou país desempallegar-se de la vigilància de l’administració espanyola però també actuar contra el poble amb una impunitat més relaxada que mai.

Tanmateix, la identificació contra Espanya no és només una estratègia discursiva dels partits independentistes amb vocació hegemònica per a obtenir l’adhesió de l’electorat. Té almenys dos altres avantatges.

Per una banda, és una forma de no identificar-se amb el poble de forma positiva, és a dir, posicionant o plantejant qüestions i demandes formulades pel poble – entès aquí com la societat no representada. D’aquesta manera, les qüestions queden sense aprofundir i romanen sense resposta, i les demandes no són satisfetes ni tan sols considerades. Això permet d’evitar i procrastinar les respostes i de sotmetre les solucions a la panacea d’una independència assolida per la èlit. La pregunta no l’ha de fer la minoria del poder al poble, per la qual cosa la consulta popular és més aviat la resposta sorda del poder a un poble que està demanant una altra cosa: habitatge, educació i assistència sanitària de qualitat i gratuïtes o assequibles, ocupació i lleure, pau i sostenibilitat social que passen per la justícia restaurativa, la transparència en la gestió, la llibertat d’expressió, la pluralitat informativa, la consideració per l’altre. La pregunta per la independència és una ironia de mal gust: ella implica demanar permís per a ser independent i demostra la dependència pel que fa al patriarcat.

Però hi ha un segon avantatge adicional en representar Espanya com a instància d’identificació negativa. La identificació simplista d’un l’altre, com si es tractés d’una unitat no problemàtica, crea un efecte d’homogeneïtzació. Aquest efecte parteix d’un biaix que no considera la diversitat de discursos, polítiques i maneres de ser i de fer dels subjectes arrelats en la realitat espanyola i que nacionalment s’identifiquen amb uns significants determinats. És una estratègia de demonització, doncs. Però és sobretot una manera de fer que la mirada dels subjectes que s’identifiquen nacionalment amb Catalunya segueixi ocupada i dispersa amb un païsatge envers el qual puguin dirigir la frustració, la recriminació, el ressentiment. És, per dir-ho d’una altra manera, una distracció política. Mentre la minoria de poder fa servir Espanya com a pantalla, el poble, distret, va projectant-hi sobretot allò que no vol veure, mentre gira l’esquena a l’èlit que controla la projecció. Estem en l’estadi del mirall, i qui controla el dispositiu òptic – podríem dir panòptic – és encara el Clan.

Ja veurem quina imatge en quedarà un cop hagi decrescut el territori.