Jesús Larrañaga, Goiherri (1901-1942), membre destacat del Partit Comunista espanyol durant els anys de la guerra

La independència no és un objecte de demanda; és la declaració autònoma i sostinguda en el temps d’una diferència sexual que es juga en un espai determinat.

El poble pot voler allò que digui aquell a qui va abandonar el timó. Aquest parla en nom del poble, qui el va votar i es deixa fer, democràticament, però el nom d’aquest procés no és independència. En tot cas, allà on hi ha un timoner que no veu més enllà del seu interès, implicat en donar ressò i cabuda als interessos que empenyen o ensopeguen el procés sobiranista, encegat per la libido especulativa que només mira si li surt més a compte explotar el poble per separat, allà parlarem de paranòia. Allà on hi ha un timoner xerraire en període de promesses electoralistes, ambigu quan fa costat a l’hereu de la corona espanyola, i mut o desentès quan se li demana responsabilitats per la corrupció i l’alienació del país de la qual és còmplice, allà parlarem de perversió. Paranòia o perversió li podrem dir, doncs. Independència, mai.

Quan el poble se sotmet a la tria d’un representant, és a dir, d’algú que parli en el nom de tothom, ja no és independent, però quan aquest representant negocia un referèndum sobre la independència del poble, llavors no és només la seva representativitat allò que inadvertidament està qüestionant, sinó la seva responsabilitat la que està declinant per segona vegada: per descomptat, no és capaç de respondre pels altres ni tampoc per ell mateix i les promesses que va fer. Si la voluntat d’un poble és la independència, per què no declarar-la? Emplaçar aquesta responsabilitat a un referèndum és més econòmic des del punt de vista del poder econòmic perquè permet confondre el procés de la independència amb una qüestió de terminis i autoritzacions i introduir la “consulta popular”, és a dir, un nou diagnòstic estadístic i per tant esbiaixat i obert a les interpretacions que, sens dubte, vindran una vegada per la boca dels representants autoritzats.

Un president no pot declarar independència no pas perquè un Altre no el deixi sinó perquè si ell no té independència de voluntat, com podria donar veu a la voluntat d’un poble? Si ell no actua amb independència i subjectivament no és sobirà, què sap de la sobirania dels altres? Què ha de dir o fer sobre la independència si ell simbolitza la falta d’independència i de sobirania d’un poble sencer? En aquest sentit, un referèndum no és un instrument per a arribar a la declaració d’independència sinó un vel, un entrebanc, una mentida que ha de permetre posar en joc la inèrcia democràtica per a excusar les èlits.

En certa mesura, preguntar col·lectivament pel desig d’independència és com demanar-li a molta gent alhora, sense escoltar-ne els motius ni admetre resposta que no sigui sí o no, si volen sortir de la crisi, tot ocultant el fet que qui decideix el què i el com de la pregunta – costosa per a l’erari públic – és còmplice del frau i part del problema.