Encerclem “la Caixa”, iniciativa del Procés Constituent

Hi ha nacions que no s’han declarat autònomament com a Estat però que, tant si una part del poble ho desitja com si no, mantenen un diàleg amb la nació o les nacions limítrofes, i aquest diàleg passa sovint per termes econòmics: comercials, retributius, tributaris, pressupostaris. És el cas de Catalunya, Escòcia, Flandes, Baviera o Califòrnia.

Encara que en tots aquests casos es podria parlar d’una relació més fluïda amb el diner, no és obvi que siguin nacions més pròsperes que aquelles que les envolten ni és cert que els seus pobles siguin més rics que aquells que viuen al voltant. Parlar de fluïdesa del diner no és parlar de balança comercial o de volum de negocis en sentit comptable sinó reconduir la qüestió de l’economia real a la raó libidinal que informa la seva estructura. Què vol dir això? Vol dir que l’economia tal com l’experimentem està lligada a un imaginari governat per un discurs aliè, i mentre sigui així hi haurà deute intern i extern, hi haurà misèria i especulació; vol dir que aquesta economia que ens sembla real perquè els seus efectes d’escassedat – gana, fred, malaltia, contenció del desig – s’escriuen fàcilment en el cos, aquesta economia té una raó d’ésser que no és natural: aquesta raó que informa l’estructura de l’economia – tal com l’estem pensant actualment – és una raó libidinal, una raó en moviment, que depèn del desig d’algú altre. Aquesta raó, repeteixo, no té res de natural sinó que és un producte específic del discurs capitalista.

Qui vulgui creure que la crisi és natural i que la relació retributiva més normal és el treball assalariat, que ho faci: és el tipus de creença que dóna per superada la tasca de pensar. La normalització de la crisi com a realitat econòmica i subjectiva inevitable és l’últim gran èxit del pensament capitalista, que aconsegueix una vegada més – després de la higiene, la felicitat, la democràcia, el dret al crèdit – instaurar un pretext ideològic tan potent com qualsevol moral o crida a la transcendència. La crisi, com Déu, és arreu, és inqüestionable – i ho justifica tot.

El procés sobiranista d’una nació és un “isme”, és a dir, un significant que porta la marca ideològica. Parlar de sobiranisme no és el mateix que parlar de sobirania, que ja significa un procés, tal com independència. Ni l’una ni l’altra s’obtenen de cop, per molt que hi hagués un cop d’Estat, ni per mèrit històric, ni per superioritat econòmica. La sobirania del país i la independència del poble no poden ser objecte de la promessa d’un Altre sinó que reclamen de cadascú una posició subjectiva que no és la de l’altruisme ni la del compromís, sinó la del caire inalienable de la diferència sexual que s’expressa, en cadascú, com a discurs en nom propi i com a malentès. Perquè? Perquè Espanya no és el Pare que no deixa que el fill s’independentitzi; és un cert discurs a Catalunya aquell que és incapaç de no pensar els catalans com a fills rebels, incapaç de pensar-se amb autonomia, fora de la metàfora familiar, del dret hereditari que estableix les exigències infantils d’una agència tributària o d’un pacte fiscal.