La independència d’un país és indefensable. Si la independència és objecte de convicció, no pot ser objecte de defensa perquè només és susceptible de defensa allò que també és susceptible de decadència, ja sigui per demèrit propi o per causes alienes. Una realitat estable, per molt que sigui vulnerable i fins i tot atacada, no pot ser suprimida ni desrealitzada. Aquesta estabilitat no s’ha de confondre amb una qualitat o estatut d’Estat, sinó que ve donada per l’aptitud que té quelcom de tornar a un estat anterior un cop superada una modificació significantiva, fins i tot violenta. Aquesta aptitud es diu resiliència, i se’n pot dir d’un cos parlant o no parlant.

Un país pot ser un cos parlant si el poble té veu. La veu d’un poble és més concreta com més abstreta dels lligams de la representativitat. Així doncs, sense subjectivitat no hi ha cos parlant; un país on té privilegis la veu d’un subjecte per sobre de la veu dels altres no és un país ni una realitat; és una “democràcia participativa”, o sigui, una dictadura per falsificació de consens.

Prenc com a paradigma de resiliència el subjecte de l’inconscient. Malgrat la repressió ideològica – política, social, educativa –, les distraccions, la vigilància del Jo, malgrat les vicissituds imposades per un real relativament dúctil però alhora inevitable, el subjecte de l’inconscient és ferm en el seu caire esquerp, inoportú i sorprenent. Si la independència és una formació de l’inconscient, ella ha de ser el lapsus discursiu, l’acte fallit, el símptoma, la destrempera, el somni entès com a mite singular. Ha de ser això més que no pas el discurs apofàntic, l’acció ideològica, la metafísica de la salut, el fal·lus, l’agenda política.

Posem-hi dos exemples. Cada vegada que un català subratlla o reitera d’alguna manera en el seu discurs que Catalunya no és Espanya, fa el contrari d’un lapsus: actua una definició que no hi és per defecte. Així doncs, aquest subratllar només es justifica perquè la línia imaginària que fa límit entre Catalunya i Espanya no està ni tan sols assumida per aquests parlants. Si la llengua no és independent, com pot ser-ho el país que aquesta llengua parla? Segon exemple: quan es publica un informe sobre la immigració a Catalunya sense tenir en compte els immigrants espanyols, s’estan confonent els dos països. És més: si veritablement la tolerància i l’obertura a l’altre és part del patrimoni del poble català, ningú no pot tenir més privilegis segons el país d’origen, tant si és Espanya com Catalunya, Etiopia o Israel. Aquella confusió entre Catalunya i Espanya o aquests privilegis nacionals són discursos ideològics, no pas realistes, i menys utòpics. La utopia apareix més aviat en un lapsus tan interessant com és ara la col·locació de cartells publicitaris al turisme d’Espanya, per exemple, a la sortida de l’Estació de Sants a Barcelona: “España, el destino que llevas dentro.”

Anunci al Turisme a Espanya.

Hi ha un discurs dominant sobre la independència de Catalunya que coneix prou bé la conveniència de coincidir amb el discurs independentista oficial, que justament no és favorable a la independència, sinó més aviat contrari. Aquest discurs cau gairebé sistemàticament en la defensa perquè la fantasia de independència que posa en escena revela, per sota del vel de les promesses, la roca viva de la castració: la construcció d’una identitat contra o per oposició a un altre ben arrelat a les seves violències discursives com és el discurs nacionalista espanyol, aquesta construcció i les possibilitats de demanda que ofereix troben el seu fi en el moment en què Espanya o, més probablement, una laxa i mediatitzada “comunitat internacional” reconegui Catalunya com a realitat diferenciada i autoexclosa d’aquell espai continu anomenat Espanya. No faltaran candidats a Pare: ells ja hi són.