Tàxis a l’aeroport del Prat, Barcelona.
La via desitjable, però, és de construcció. En aquest sentit, s’han de reivindicar altres fòrmules de producció, encara desprestigiades i mal enteses, com ara la regionalització dels poders, la col·lectivització del sistema productiu, la distribució horitzontal de treball i benefici, i la desmonetarització.
Com és possible que Catalunya, Espanya, o qualsevol altre estat sigui independent sense canviar un sistema de dependència i endeutament per un altre de sobirà i credible? Una de les lliçons del capitalisme és que la globalització només implica un augment d’oportunitats de creixement per a una minoria i durant un temps limitat. Efectivament, ni la distribució és més justa o eficaç ni els recursos són inesgotables. La sobirania i la credibilitat s’assoleixen en petita escala, pensant i actuant a nivell local, no pas global, concretant els acords entre subjectes i pactant el valor dels béns de forma contextual i considerant variables que estan totalment absents del règim de preus de mercat, com ara la necessitat o el desig de desfer-se de o fer-se amb quelcom, la possibilitat d’ús compartit o de reutilització, la possibilitat adquisitiva que té un mateix o l’altre.
Per això les decisions i, si volem, els poders han de ser regionalitzats. Si parlem de federació, no parlem evidentment de Catalunya com a nació integrada en una unitat econòmica més ampla, sinó d’una Catalunya regionalitzada, capaç de federar una diversitat de microregions, cadascuna amb economat propi i autonomia suficient per a generar, transformar i restaurar infraestructures per a la població local. Parlem d’un país petit fet de petits països, una Catalunya on un govern federal només té sentit pel que fa a aquelles competècies transversals com són ara l’articulació cultural del país, l’arbitratge de conflictes entre regions, la millora de la distribució de riquesa, la generació d’infraestructures supraregionals quan sigui econòmicament més raonable no repetir recursos en regions limítrofes.
Podem entendre la població local indistintament com a autòctone i immigrant perquè el règim fiscal a Catalunya, si el païs funciona repúblicament, no pot estar renyit amb l’acollida de ciutadans sempre que aquests demostrin el desig d’involucrar-se en la vida comú, tot i de forma temporal. Els moviments migratoris no han d’afectar de forma significativa els fluxos dineraris – comercial, retributiu, tributari i pressupostari – i per consegüent tampoc no els han d’impactar negativament, si bé és fonamental considerar l’impacte que pot tenir sobre l’estabilitat d’una economia com la nostra un pes excessiu de l’activitat turística.
El turisme, malgrat els beneficis que pugui presentar, no suposa només un risc per a l’estabilitat de la convivència i la bona preservació dels espais construïts i del medi ambient sinó que en si mateix, a partir d’una escala determinada, implica unes infraestructures insostenibles tant a nivell nacional com planetari, com és ara el cas dels aeroports i dels mateixos avions, que tenen un cost econòmic no assumible per l’erari públic i un cost ambiental difícilment justificable. Com que el turisme està associat al gaudi vacacional, i les vacances són objecte d’una concepció del temps subsidiària del capitalisme, on la ocupació laboral és sovint de l’ordre del treball més que no pas del desig productiu, segurament és una activitat susceptible de ser qüestionada en els termes en què l’hem estat planificant i duent a terme.
Després del capitalisme i de l’ocupació espanyola, la Catalunya del decreixement econòmic només té sentit si correspon a una realitat joiosa on el desenvolupament lingüístic dels infants i les condicions socials d’emergència del desig permeten una distribució molt més satisfactòria de les activitats necessàries segons la diversitat de posicions subjectives. Inevitablement, la prosperitat del país depèn de la possibilitat de descobriment i lliure adhesió de cada subjecte a allò que vol fer; dels acords entre subjectes perquè la complementaritat d’allò divers no doni lloc a la competència i a l’homogeneïtat; i també dels pactes nacionals de convivència que contribueixin a la suficiència de recursos en totes les regions.