Judicis de Nuremberg (1 octubre 1946)
La mentida del deute ha permès subjugar països sencers i doblegar les poblacions als ordres dels deutòcrates, que avui dia encara mantenen plens poders sobre les condicions de compliment d’un “acord” que tampoc no ho ha estat. Em refereixo al carreró sense sortida pel qual països com ara Grècia i Portugal, elegits per al sacrifici dels grans especuladors, s’han vist “rescatats” per aquests mateixos messies de l’alta finança.
Rescatar vol dir, molt significativament, tornar a comprar. Aquesta vegada, però, el negoci sembla més rodó que la primera vegada, que podríem identificar amb el Pla Marshall, quan els EEUU van aprofitar les rebaixes proporcionades per la segona guerra mundial per a “ajudar” Europa (“aid” és el terme que va fer servir) creant deute. Si semblava relativament fàcil distingir deute extern de deute públic o sobirà, ara per ara el significant-deute serveix com a significant-Amo relativament homogeni amb el qual els grans Amos sotmeten països sencers mitjançant la creació de diners per a la re-compra o rescat del deute, és a dir, per a invertir en la fallida econòmica d’aquells països.
Així doncs, les economies d’aquests països ja no serien una qüestió d’administració dels fluxos que generen, mouen i consoliden el producte interior brut mitjançant la circulació de béns i diners, sinó d’un equilibri tens i esgotador entre la satisfacció de les exigències dels Amos i la repressió de la dissidència. L’acció concertada de la policia, la propaganda del règim i altres formes de violència sistèmica com ara la limitació de l’assistència sanitària permeten silenciar les veus que denuncien la farsa del deute i la complicitat dels mitjans, partits i sindicats amb els interessos de la banca.
Tanmateix, cada vegada és més difícil mantenir la mentida del deute. De debò els savis que ara ens diuen com sortir de la crisi no veien venir el cataclisme social al qual han conduit les seves operacions sobre l’economia global? O més aviat no van voler admetre els riscos del més elitista i genocida dels jocs d’atzar que mai ha tingut lloc des de l’etnocidi colonial?
Probablement totes les paraules de denúncia no seran suficients per a insistir en la necessitat de jutjar aquests crims – i de fer-ho com més aviat millor, tenint en compte que el sistema judicial espanyol està eliminant precisament les veus que defensen la jurisdicció universal. Aquest principi, que la llei catalana ha de recollir, és el que permetria jutjar no només els criminals franquistes en altres països sinó també de fer seure els criminals financers en els nostres tribunals. Aquest judici, com els de Nuremberg contra els dirigents nazis acusats de complot i crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi, són necessaris per a establir la confiança en què els drets humans no seguiran sent menyspreats i substituïts per l’ordre econòmic actual, imposat per la dictadura financera. Sense aquest judici, no pot haver-hi pau per a cap Amo i en cada nació, en l’hora menys esperada, es pot desfermar la follia més incendiària, que avença sense por ni criteri.