Corredors de la borsa de Nova York (Reuters)
Poder no és casual que aquest moment – en què la separació de Catalunya respecte d’Espanya es planteja amb un sentiment acusat d’urgència i de restauració – coincideix amb l’atipament pel discurs de la crisi. Aquest ha estat un discurs econòmic en fals, una ideologia que arriba al punt màxim de satisfacció negativa, la que diu: prou. El descrèdit de la democràcia i de la banca han permès desvelar que l’Estat de benestar i el deute són mentides estructurals de la democràcia.
Això vol dir que no n’hi ha prou amb alternar entre un partit i un altre, ni tampoc amb trencar aquest bipartidisme amb noves forces partidàries, tot i que el procés pot passar per aquest recurs. Això vol dir també que no n’hi ha prou amb demanar responsabilitats després de que el Banc d’Anglaterra hagi atorgat autoritat a la versió dels fets que un “antisistema” perseguit pel sistema judicial com és ara Enric Duran va exposar amb actes de desobediència al sistema discursiu financer i jurídic. El fet principal és aquest: els diners els crea majoritàriament, sinó gairebé exclusivament, la banca – més concretament, la banca privada.
Els diners no creixen com a dipòsit sinó que es creen com a crèdit. Això vol dir que el deute és l’efecte imaginari de l’autorització de crèdit per la institució bancària. El criteri d’aquesta autorització o concessió no és la capacitat d’endeutament que tinguem, sinó la propietat que poguem hipotecar o la nostra capacitat de produir amb plusvàlua. Aquesta producció està sotmesa a les condicions de retribució que ens imposin els amos del sistema de producció. De vegades es tracta d’un amo particular, de vegades del “mercat”, referent general i anònim que especula sobre el valor del nostre treball. En el moment en què se’ns concedeix un crèdit, hipotequem amb anticipació allò que encara no hem produït més l’interès que se’ns cobra pel crèdit, per la qual cosa haurem de produir més que allò que hauríem de produir per a obtenir els mateixos diners en forma de retribució, no pas de crèdit. És evident la relació entre l’interès i la creació de plusvàlua.
Actualment, és més atractiu per a l’alta finança dedicar menys esforços a controlar els sistemes de producció – aquests estan prou automatitzats com per a comportar-se gairebé com a titelles – i en canvi apostar per la compra dels titellaires, que ja estan lligats de mans pel sistema d’extorsió (i el gaudeixen doblement perquè en són víctimes i botxins), i sobretot invertir en productes financers complexos, molt més aïllats de les regions impures de l’economia. L’alta finança, semblant a un alt clergat, esquiva com sap la brutícia de la producció i del consum i s’apropa al firmament metafísic de la pura especulació.
Aquest canvi operatiu manifesta un desig de depuració del crim que embruta la consciència capitalista, un rentat de mans compulsiu de qui, en última instància, romanen els responsables majors de la guerra global contra la pobresa, és a dir, el genocidi dels pobres, dels més febles i de qui els hi fan costat. Però aquest canvi també significa un abandó de la vigilància directa sobre l’activitat productiva per tal de derivar l’aposta cap a l’extorsió coordenada i aparentment arbitrària que és subjacent al joc especulatiu. Això obre almenys dues vies d’insubmissió: per una banda, el frau concertat; per l’altra, la cerca de complicitats amb els titellaires, que pot passar per exposar informació que comprometi la seva preuada (i falsa) integritat moral.
La integritat dels actes d’insubmissió no és defensable des de la llei perquè la llei està escrita pel sistema que pot comprar els seus escribes. La llei, desplegada en un discurs jurídic hermètic i impopular, té actualment com a finalitat assegurar la impunitat del crim financer i polític i la persecució i càstig de qui desobeeix i qüestiona el mandat capitalista i l’autoritat d’aquells que l’executen.
Pel que fa concretament a la mentida sobre l’origen dels diners i l’existència i legitimitat del deute, també els governs i les universitats han contribuït a la conservació d’aquesta falsedat necessària: els primers escrivint les lleis injustes i antidemocràtiques i traïnt el poble que els va creure i votar, i les segones reproduint una teoria econòmica convenientment falsificada.