El feixisme portuguès, més conegut en la seva època d’or com “nacionalisme”, sorgeix en la confluència de la filosofia neotomista dels integralistes lusitans, dels demòcrates cristians i dels nacionalsindicalistes, els tres corrents que han sabut treure-li profit a la “irreverència” i “contestació” operada pels irracionalistes.

Oliveira Salazar (1889-1970), oriünd de la petita burgesia rural, ha estat educat en el Seminari de Viseu. Desisteix de la carrera eclesiàstica i freqüenta el Liceu de la mateixa ciutat. Comença a escriure en els periòdics A Folha i Ecos da Via Sacra, revelant-se un entusiasta de la política dictatorial de Juan Franco.

En 1919 l’acusaran de no prendre posició clara en favor o en contra de la Monarquia. “Jo sé molt bé el que sóc, però tampoc no li diré això”, escriu en “La meva resposta – en el procés de sindicació a la Universitat e Coimbra”. Entre els anys 1920 i 1926, Salazar és l’inspirador de la política del Centre Catòlic Portuguès. Seguint les directrius del Papa Benet XV, en un missatge enviat als portuguesos, Salazar presenta, en 1922, en el congrés del Centre Catòlic, la seva tesi que és una pura glosa de les tesis de Benet XV, concretament sobre l’obediència dels catòlics a les autoritats republicanes, la col·laboració a donar en les funcions públiques. Els integralistes insistien en la identificació de la República amb la Maçoneria i com a catòlics ultramontans [del nord-est de Portugal] recusaven col·laborar amb el nou regim. Els demòcrates cristians estaven disposats a aprofitar les llibertats públiques per tal d’aconseguir recuperar pes i influència. D’aquest període és el discurs al Congrés Eucarístic de Braga,  La pau de Crist en la classe obrera per la Santíssima Eucaristia (1924).

En aquest discurs, Salazar s’insurgeix contra l’idea defensada pel proletariat segons qui “només ell treballa i produeix, les altres classes de la població vivint parasitàriament del seu esforç”. Per al futur dictador, la separació entre treball manual i intel·lectual és arbitrària perquè no respecta la jerarquia dels diferents tipus de feina – d’invenció, organització, direcció i execució. Llavors aquesta jerarquia ha de estar vigent i s’ha de respectar en la societat perquè “alhora tradueix una necessitat intrínseca de la producció material i reflecteix la desigualtat natural de les aptituds individuals, que la societat no pot ni ha de contrariar. (…) L’experiència demostra i la naturalesa de les coses exigeix que només una minoria governi”.

Després del 28 de maig, Salazar és ministre de les Finances (1928), dels Afers Estrangers, Guerra, Colònies i finalment, en 1932, primer ministre, funció que ocuparà dictatorialment fins el 1968. La seva política [l’Acte Colonial, la nova constitució, la creació de la Policia de Vigilància i Defensa de l’Estat, l’Estatut del Treball Nacional, l’abjuració del comunisme pels funcionaris de l’Estat, la creació de la Mocidade Portuguesa i de la Legió Portuguesa], en les seves línies mestres, obeeix a aquests principis, sintetitzats per Salazar en 1940: “Pel que fa a nosaltres, que ens considerem d’una banda anticomunistes i de l’altra antidemòcrates i antiliberals, autoritaris i intervencionistes… només tres qüestions podrien, en la meva opinió, fer impossible l’acord pel fet que toquen punts essencials de la doctrina: el reconeixement d’una norma moral preexistent i superior a l’Estat mateix; la constitució de la família; l’educació” (in Problemes político-religiosos de la Nació Portuguesa i del seu Imperi). Subordinant “tot a la necessitat d’equilibri dels comptes públics”, declara: “Sacrificis, grans sacrificis, els hem fet fins avui, malauradament perduts per a la nostra salvació; fem-los ara amb una finalitat definida, integrats en un pla de conjunt, i seran sacrificis salubres. És l’ascnsió dolorosa d’un calvari. Repeteixo: és l’ascensió dolorosa d’un calvari. En el cim poden morir els homes, però es redimeixen les pàtries!”.

Salazar no s’ha estalviat l’exploració demagògica de la mentalitat i de les aspiracions de la petita i mitjana burgesia, criticant l’ociositat de la vida de cafè, dels que viuen a costa de la suor dels altres, i elogiant “la pau que cobreix la terra treballada i les ànimes confortades i senzilles, en l’alegria de l’esforç creador, en la garantia del treball i en la suficient satisfacció de les necessitats, en la segurança de la llar i en el dolça convivència familiar [on] l’home té providencialment el bàlsam per a la duresa de la vida” (in En l’ordre, pel treball, en prol de Portugal, 1935).

El treball, la dedicació, el sacrifici, a la “manera cristiana” només es pot nodrir d’un gran ascetisme i puritanisme, i de la idealització de la societat patriarcal: “No ens satisfà la riquesa, ni el luxe de la tècnica (…) si l’ala de l’esperit no els toca i sotmet al servei d’una vida cada vegada més bella, més elevada i noble. (…) D’una civilització que torna científicament a la selva, ens separa sense remissió l’espiritualisme”. En 1934, s’oposa a la filosofia política del nazisme: “Portugal no s’ha fet ni tampoc s’ha unificat en els temps moderns ni ha pres la seva forma amb l’ideal pagà i antihumà de deïficar una raça o un imperi”. Per a aquest neotomista, “encara pitjors que el nacionalisme, i fins i tot agressius, són alguns internacionalismes d’avui”. Evidentment es refereix al internacionalisme proletari dels comunistes, “partit que, parodiant la raça electa del Senyor, promet sacrílegament a totts els pobles la redempció pel crim”. Durant la guerra civil d’Espanya, Salazar concedeix tot el suport a Franco.

L’educació passa a primer pla: “S’ha negat Déu, la certesa, la veritat, la justiça, la moral, en nom del materialisme, de mil sistemes confosos, en què el vacu es va anar omplint de dificultats Però la negació, la indiferència, el dubte no poden ser fonts d’acció, i la vida és acció”.
Mort en 1968, la democràcia cristiana i el neotomisme segueixen sent les filosofies oficials del marcelisme [període de govern del primer ministre Marcelo Caetano], però només fins el 1974.

Manuel Dias Duarte, História da Filosofia em Portugal.
Extrets traduïts per Francisco Serra Lopes.